lunes, 19 de noviembre de 2007

En Montag mirà cap al riu.



«Anirem pel riu.»

Mirà cap a les velles vies del tren.

«O bé anirem per aquí. O caminarem per les autopistes, i tindrem temps per posar les coses dins nostre. I un dia, ens sortiran per les mans i les boques. I molt del que sortirà serà equivocat, però n'hi haurà prou de correcte. Avui començarem a caminar i veurem el món i com camina i com parla, i com és de veritat. Ara vull veure-ho tot. I així com, en entrar dins meu, res no serà jo, després d'un temps les coses s'ajuntaran, a dins, i seran jo. Mira el món de fora, Déu meu, Déu meu, mira-te'l aquí a fora, fora de mi, més enllà de la meva cara, i l'única manera de tocar-lo de veritat és posant-lo on finalment sigui jo, on sigui dins la sang, on surti bombejant mil cops deu mil cada dia. fer-lo meu perqueè mai no s'escapi. Algún dia m'agafaré ben agafat al món. Ara hi tinc un dit al damunt, ja és un començament»"


Una vegada, feia molt de temps, La Clarisse havia caminat per allà mateix per on ell ara caminava.




Ray Bradbury
Fahrenheit 451


No està gens malament el llibre. Encara que hi ha moments que detalla massa, acaba enganxant!

martes, 6 de noviembre de 2007

llueve



Mi alma llueve en la sequia como la lluvia cae sobre el asfalto y se funde con el polvo hasta desaparecer. Serpentea por mis esquinas buscando un saliente pretérito donde tomar impulso y saltar, o un zócalo futuro donde encharcarse y quizas engendrar vida.

Pero no encuentra resistencia.

Sigue cayendo, cada vez a más velocidad, con la certeza de que el impacto es imminente y que las salpicaduras de esta lluvia contra el suelo serán cortas, pero llegarán muy lejos.

lunes, 8 de octubre de 2007

esperant...




a vere si arriba el bus...

jueves, 4 de octubre de 2007

esperant que surti el sol...





Què fa un gira-sol de nit?


B.S.O. recordada durant els últims dos dies a causa del vent de cara que et sorprèn en el moment menys esperat...

i que ho segueixi fent durant molts... moltissississims anys!

muaks


http://www.youtube.com/watch?v=hoCZ8H0RAsA

http://www.youtube.com/watch?v=s38yxL_Mk80

http://www.youtube.com/watch?v=YUNlV1s_TuI&mode=related&search=


teniu permís per pegar-me una miketa quan em trobeu... no importa el motiu... encara que si és musical... s'entendrà una miketa... o no...

miércoles, 26 de septiembre de 2007

Más de cien mentiras. Sabina

http://www.youtube.com/watch?v=sW-3zQurVZA



no hi ha cap més arxiu d'esta cançó.. una llàstima..

ja duc moltes hores despert i això m'atonyina la ment...

esperant que valgui la pena tot això...




Tenemos memoria, tenemos amigos,
tenemos los trenes, la risa, los bares,
tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
tenemos moteles, garitos, alteres.

Tenemos urgencias, amores que matan,
tenemos silencio, tabaco, razones,
tenemos Venecia, tenemos Manhattan,
tenemos cenizas de revoluciones.




Tenemos zapatos, orgullo, presente,
tenemos costumbres, pudores, jadeos,
tenemos la boca, tenemos los dientes,
saliva, cinismo, locura, deseo.

Tenemos el sexo y el rock y la droga,
los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
tenemos Quintero, León y Quiroga,
y un bisnes pendiente con Pedro Botero.

Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.

Tenemos un as escondido en la manga,
tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
monjas de Fellini, curas de Berlanga,
veneno, resaca, perfume, violencia.

Tenemos un techo con libros y besos,
tenemos el morbo, los celos, la sangre,
tenemos la niebla metida en los huesos,
tenemos el lujo de no tener hambre.

Tenemos talones de Aquiles sin fondos,
ropa de domingo, ninguna bandera,
nubes de verano, guerras de Macondo,
setas en noviembre, fiebre de primavera.

Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
hinchas del atleti, gángsters de Coppola,
verónica y cuarto de Curro Romero.

Tenemos el mal de la melancolía,
la sed y la rabia, el ruido y las nueces,
tenemos el agua y, dos veces al día,
el santo milagro del pan y los peces.

Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y McCartney, Gardel y LePera;
tenemos horóscopos, Biblias, Coranes,
ramblas en la luna, vírgenes de cera.

Tenemos naufragios soñados en playas
de islotes son nombre ni ley ni rutina,
tenemos heridas, tenemos medallas,
laureles de gloria, coronas de espinas.

Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
ángeles caídos, barquitos de vela,
pobre exquisitos, ricos miserables,
ratoncitos Pérez, dolores de muelas.

Tenemos proyectos que se marchitaron,
crímenes perfectos que no cometimos,
retratos de novias que nos olvidaron,
y un alma en oferta que nunca vendimos.

Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y Sanchos, Babel y Sodoma,
abuelos que siempre ganaban batallas,
caminos que nunca llevaban a Roma.

Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.


joder que llarg així llegit de cop i si no et saps la música per anar-ho cantant per dins... :P

xau

martes, 25 de septiembre de 2007

He observat què...



Él deixa sonar.

A pujat fa dues parades mentjant-se el final d’un entrepà que deuria fer una estona que rossegava a l’estació i ara li sona el mòbil. Sense melodia estrident, clàssica.

Él treu amb pressa però no el despenja: mira la pantalla i entristint els ulls el torna a guardar i abraça fort el so de l’aparell que s’ofega entre els seus braços, al fons de la bossa.

Agonitza la cançó mig minut més alhora que la seva mirada, petita, d’un gris brillant, s’allunya del fil de la melodia, del vagó i de les dones que al nostre costat xerren de les filles, de la veïna i de la llet comprada aquest matí.

Tant increïble com caspós, un violí comença a sonar darrere nostre. Reconec la cançó però no seré capaç de recordar-ne el nom ni a quina peli la vaig sentir.

La noia pigada ha tancat els ulls intentant escapar, acompanyada per l’agut instrument.

“Vé mejor con las gafas de sol graduadas que con las dos!” aconsella una de les dones per, tot seguit, alavar l’ocurrència d’haver dut paraigües.

Jo no en duc. M’he mullat i em mullaré.

“Ya dijeron que bajarian las temperaturas” - afirma.

És cert; el dia és gris, i no és un gris d’aquells que inviten a passejar, malgrat la fresca, sentint la tardor a la pell.

Ara la noia sembla adormida. S’ha evadit el suficient d’aquí com per entreobrir una mica els llavis, torçar el coll cap el marc de la finestra i deixar-se portar lluny de quí fa una estona sentia el to infinit de la trucada no contestada a l’altre costat de la línia.

L’imagino més tard, enfrontant-se finalment a la trucada, o al cara a cara:
“no l’he sentit. Él duia a la bossa, sense so.”

Torna a sonar. Aquest cop si que contesta: “tinc una son, Roger! Quan arribi al despatx, em prendré un parell de cafès”.

Es talla. El Roger no té ratlletes.

Tres i quart. Torno a fer tard, però no sóc l’únic.

“Arribaré tardíssim”

ja te ratlletes

“i no he esmorzat res."

lunes, 24 de septiembre de 2007

una estona de cel




hauré de passar bastantes estones al dia mirant coses com aquesta...