sin titulo

Bueno.. pues ya cambié la foto...

Queria poner una canción que tuviera algo que ver con mi ahora.. pero no me viene ninguna.. y no será por que no haya!

Con el dibujo aramel basta para ilustrarme!

gràcies xikilla!


aramel: http://puntosupensivos.blogspot.com/



º_o

l'amor no és allò que volem sentir, sinó el que sentim sense voler

.










º_o

Cyrano de Bergerach. Escena VIII

Cyrano

Brètol le Bret, remuges?


Le Bret

_________________________Convindràs, de retop,
que matar a cada pas la sort, que no té espera,
es molt exagerat.


Cyrano

__________________Doncs Cyrano exagera!


Le Bret

Si deixessis a part l'esperit mosqueter,
la glòria, la fama...


Cyrano

___________________ I què em caldria fer?!
Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret,
i, com una heura obscura que puja una paret,
grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles,
veient que m'han clavat a la terra les soles?
No senyor! Que un banquer m'estimi per pallasso
llepaculs que dedica sonets? No!, passo passo!
Afalagar, adular les passes d'un ministre
per si m'adreça un gest que no sigui sinistre?
No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau?
Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau?
I la pell dels genolls de nit i dia bruta?
Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta?
No, senyor! Ser una estora als peus d'un idiota?
Agitar l'encenser davant d'una carota?
No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla?
O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla?
Potser passar la mar amb madrigals per rem
i a la vela sospirs de vella? No fotem!
No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet
a fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret!
O fer-me elegir Papa ens els pobres concilis
formats per uns imbècils que van destil·lant bilis?
No, senyor! Treballar perquè aplaudeiin altres
un sonet que hagi fet, enlloc d'escriure'n d'altres?
Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Estar atemoritzat com un que quasi es mor
quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d'un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, senyor! No, senyor!... M'estimo més cantar
entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!
No tenir gens en compte la fama i la fortuna,
poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna!
No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit,
i molt modestament poder-me dir: Petit
estigues satisfet de flors i fruits i fulles
si és el teu jardí el que culls o bé n'esbulles!
I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost,
no haver d'estar obligat a satisfer un impost,
davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits,
no haver de pagar mai per uns favors pretèrits,
i, encara que no sigui poderós el meu vol,
que no arribi gaire lluny, saber que hi he anat sol!


Le Bret

Tot sol! Molt bé! Però no contra tots! Com diable
has pogut agafar el costum inexplicable
de fer-te a tot arreu i a tota hora, enemics?


Cyrano

És que observo la traça amb què us feu tants amics,
i els somrieu a tots -i en teniu una mina!-
amb la boqueta així... com un cul de gallina!
Em desplau que la gent em saludi en excés,
jo sóc feliç dient-me: un enemic més!


Le Bret

Quina aberració!


Cyrano

_______________ Doncs mira, és el meu vici!
Desplaure em fa plaer. I si em fixo en l'indici
d'uns ulls que dissimulen que em miren malament
quan passo pel carrer, camino més content,
com quan veig que les camises que taca la barreja
de bava dels covards i fel del qui em té enveja!
En canvi, l'amistat de què esteu envoltats
és semblant a aquells colls d'Itàlia, bufats,
flotant en l'aire immens, on el cap s'efemina;
dieu: "s'hi va millor"... Però amb cara massa fina,
perquè el front que no té llei ni suport, en fi
s¡abandona penjant en tots sentits. però a mi,
l'odi, a cada moment, m'estilitza i m'estreny
el coll cenyit que em força a alçar el cap amb desdeny;
cada enemic de més d'em posa a la gorguera
un altre canó dur i nou raig, de manera
que exactament que el coll que en diuen espanyol
l'odi més el dogal i un halo d'or del sol!


Le Bret, després d'un silenci, passant el seu braç per sota del de Cyrano.

Proclama el teu orgull ben alt, si ets incapaç
de dir-me a cau d'orella que no t'estima pas!


Cyrano

Calla!



Cyrano de Bergerac
Edmon Rostand. 1987

territorio comanche

Cementiri musulmà d'Srebrenica. Agost 2007.
http://es.wikipedia.org/wiki/Srebrenica




Comentari de Territorio Comanche, d'Arturo Pérez-Reverte.



“De todas formas, blancos, negros o amarillos, del bando que fueran, todos los cadáveres que podía recordar eran siempre el mismo en la misma guerra, en su memoria y fuera de ella. Una vez hizo la prueba: editando un Informe Semanal sobre Angola, donde los muertos eran negros, insertó algunos planos de archivo con otros, blancos, filmados dos años antes, en el Salvador. Antolín, el montador de vídeo, estaba preocupado. Verás como la liamos, decía. Pero nadie notó la diferencia.”

Son solo distintas caras para la misma muerte; la que nosotros permitimos, de la que somos cómplices, la que a cada gesto propiciamos y a cada indiferencia ejecutamos sin pestañear. Muertes que nos escupen a la cara reporteros como Barlés y Márquez, no dejando lugar a la ignorancia del terror como excusa ante el juicio de nuestro pequeño papel en el mundo. Ya no vale el “no sabia”. Todos y cada uno de nosotros hemos masticado un bocado de carne mientras en la pantalla las cunetas de medio planeta se llenan de muertos. Y tragamos. Tragamos sin mover más músculos que los necesarios para engullir y cortar otro pedazo de filete. Sabemos, en lo más hondo, que vivimos a expensas de muchos de esos cadáveres y de todas esas injusticias. Sabemos que todas esas vidas llenan nuestros depósitos de gasolina, nuestras supermercados de productos y nuestras casas de artilugios electrónicos de última generación. Y saberlo despierta el egoísmo que nos paraliza y nos convierte en cómplices.
Hace tiempo creía que la mayor aspiración de un periodista era dar voz a los silenciados y gritar a los cuatro vientos las injusticias porque “esto no puede ser!”, “esto se tiene que saber!”, sintiendo que, una vez enterado, el mundo pondría solución al problema. Ahora creo entender que los periodistas son el espejo que nos devuelve nuestra auténtica imagen, nuestro retrato a lo Dorian Gray, mientras nos mostramos bellamente impertérritos ante la barbarie que en él se refleja.

No había leído novela alguna de Pérez-Reverte y me ha gustado encontrar en las páginas de Territorio Comanche la prosa fresca, dura y profunda que conozco desde hace años de sus artículos; esta escritura con la que, rozando el cinismo, desmenuza la realidad entre grandes sentencias y batallitas de carajillo a un ritmo que no te deja abandonar. Este es un libro lleno de estas historias. Es una cena con vino y espectáculo de la memoria, una barra de bar donde un par de codos amigos se rozan y se pierde la cuenta de las rondas. En cierto modo, creo reconocer entre estas líneas de Reverte, escritas en plena guerra de Bosnia, el testimonio del quien siente que quizás no vivirá para contar, a quien quiera escuchar, parte de lo aprendido.

No en vano, la novela está escrita desde las reflexiones y los recuerdos, en tono biográfico, de un corresponsal de TVE llamado Barlés. El corto tiempo real en el que transcurre la acción lo sitúa a él y a su cámara y amigo Márquez en las cercanías de un puente en Bijelo Polje. Aguardan escondidos a que la Armija musulmana intente cruzarlo y poder grabar como lo hacen volar por los aires los soldados croatas. Durante la espera, los recuerdos y pensamientos de Barlés fluyen por las páginas como un torrente, llenándolas de imágenes de sus experiencias como reportero de guerra y los sentimientos que éstas le hicieron sufrir. Son anécdotas vividas en conflictos en el Líbano, el Sahara, El Salvador, Libia, Bosnia... que tan solo buscan poner sobre nuestra mesa mental su pura y dura visión de la peor cara del ser humano: la privilegiada vista del reportero de guerra, del espejo que nos devuelve nuestro peor reflejo.

Territorio Comanche no es una historia de las que describe O’Brian en el párrafo citado al principio del libro. Es simplemente una historia de guerra que deja que cada uno la digiera y la aproveche a su manera.





Una auténtica historia de guerra nunca es moral. No instruye, ni alienta la virtud, ni sugiere modelos de comportamiento, ni impide que los hombres hagan las cosas que siempre hicieron. Si una historia de guerra parece moral, no la creáis.

Tim O’Brian.
Las cosas que llevaban los hombres que lucharon.




Molt recomanat!

Fent la biografia del iaio...

com diu la dita castellana, "a moc estès" escric aquest tros del treball...

(...)

De la iaia en recordo ben poc, no he tingut mai bona memòria... no sé que faré si algun dia li manen fer la biografia de l’avi a un nét tan pesat com jo... la recordo feinejant a la cuina, portant les costelles i les carxofes ja salades al pati on el iaio, mon pare, ma germana i jo ja havíem preparat la brasa. La veig omplint els plats en una punta de la taula o traient-nos una caixa de galetes a mitja tarda, quan s’acostava l’hora de tornar cap a Tarragona, per, segurament, tenir-nos una estona més per alla. Ma germana i jo els hi dèiem adéu a través de la finestra del darrera del cotxe i ells, des de la porta de casa, ens saludaven amb el braços sense parar fins que torçàvem la cantonada del carrer. Escrivint tot això ploro el que la innocència no recordo que em deixes plorar el dia que va morir. I no ploro tan sols pel que vaig perdre jo, sinó més aviat per tot el que s’ha perdut la iaia i que crec que desitjava viure: els anys tranquils de la vellesa, fer-se gran al costat d’algú estimat, veure'ns créixer, preguntar-nos pels estudis, pels noviets i novietes, maleir aquestes modes de posar-nos ferros a la llengua, com fa mon iaio, després de preguntar-me perquè no m'afaito o perquè porto mig cos pintat. Segurament hauria sortit a defensar-me, dient que igualment estic molt guapo però que hauria de menjar més, que estic casi tan prim com mon iaio de jove.









"como un ladrón

te hacechan detrás

de la puerta

te tienen tan

a su merced

como hojas muertas

que el viento arrastra alla o aquí

que te sonrien tristes y

nos hacen que

lloremos cuando nadie


nos ve"


estimem-nos! Que són quatre dies i dos els passem dormint!


º_º,,,

una cosa porta a l'altra...

momentos musicales...















º_º

xq? ...això va de preguntes...

.



xq si?

xq no?

xq pensar-ho dues vegades?

xq tan sols paraules i no fets?

xq preguntar-se tants cops qui ets i no simplement ser?


xq l'agonia del dubitatiu?

xq no xisclar-se a cau d'orella l'imperatiu i petar ben amunt d'una revolada?!

sense aixecar un pam de terra...



però brillar-ho a la mirada


a la pell




als ossos




fer virtut la insostenible lleugeresa dels cossos


i caminar.


xq?



º_º