art contemporani...

això de l'art contemporani, a voltes no sé molt bé per on agafar-ho...

millor sentar-se i a veure que passa...


també és cert que penjen qualsevol cosa...

calle melancolia

Ya el campo estará verde
debe ser primavera
cruza por mi mirada
un tren interminable.
El Barrio donde habito
no es ninguna pradera
desolado paisaje
de antenas y de cables

Paisatges urbans
d'antenes i terrats, com arbres i prats
com turons i muntanyes
la natura du les banyes de la humanitat

El mar queda lluny,
més enllà ja de l'horitzó,
com l'ombra de les fulles
i el llac on et despulles
per fer de tu i l'aiguia un sol jo.

Ja no és roca el que al vespre escalfa la teva esquena agitada al sòl.
És rajola, tela asfaltica, uralita...
la que fredament t'invita a buscar al cel el consol.

Però és massa tard
s'ha quedat sola
les estrelles han fugit
i poc més que la lluna,
la pruna,
de dol vetlla la nit.

Una nit que no és fosca ni tenebra,
ni du pau ni és frontera
dels dies perennes que omplen aquesta eterna primavera
sense pell al sol, sense fresca nit...

caurà l'olor a terra humida en l'oblit?

però en alguna escletxa o racó
quedarà l'instint d'un anterior a tota aquesta pressó de vidre, ferro, formigó...
que em parla mut de qui sóc jo.


las chimeneas vierten
su vómito de humo
a un cielo cada vez
más lejano y más alto
por las paredes ocre
se desparrama el zumo
de una fruta de sangre
crecida en el asfalto


Sabina & jo



foto pel mapa, que l'altre blog no va