He observat què...

Él deixa sonar.

A pujat fa dues parades mentjant-se el final d’un entrepà que deuria fer una estona que rossegava a l’estació i ara li sona el mòbil. Sense melodia estrident, clàssica.

Él treu amb pressa però no el despenja: mira la pantalla i entristint els ulls el torna a guardar i abraça fort el so de l’aparell que s’ofega entre els seus braços, al fons de la bossa.

Agonitza la cançó mig minut més alhora que la seva mirada, petita, d’un gris brillant, s’allunya del fil de la melodia, del vagó i de les dones que al nostre costat xerren de les filles, de la veïna i de la llet comprada aquest matí.

Tant increïble com caspós, un violí comença a sonar darrere nostre. Reconec la cançó però no seré capaç de recordar-ne el nom ni a quina peli la vaig sentir.

La noia pigada ha tancat els ulls intentant escapar, acompanyada per l’agut instrument.

“Vé mejor con las gafas de sol graduadas que con las dos!” aconsella una de les dones per, tot seguit, alavar l’ocurrència d’haver dut paraigües.

Jo no en duc. M’he mullat i em mullaré.

“Ya dijeron que bajarian las temperaturas” - afirma.

És cert; el dia és gris, i no és un gris d’aquells que inviten a passejar, malgrat la fresca, sentint la tardor a la pell.

Ara la noia sembla adormida. S’ha evadit el suficient d’aquí com per entreobrir una mica els llavis, torçar el coll cap el marc de la finestra i deixar-se portar lluny de quí fa una estona sentia el to infinit de la trucada no contestada a l’altre costat de la línia.

L’imagino més tard, enfrontant-se finalment a la trucada, o al cara a cara:
“no l’he sentit. Él duia a la bossa, sense so.”

Torna a sonar. Aquest cop si que contesta: “tinc una son, Roger! Quan arribi al despatx, em prendré un parell de cafès”.

Es talla. El Roger no té ratlletes.

Tres i quart. Torno a fer tard, però no sóc l’únic.

“Arribaré tardíssim”

ja te ratlletes

“i no he esmorzat res."