sábado, 5 de enero de 2008

Fent la biografia del iaio...




com diu la dita castellana, "a moc estès" escric aquest tros del treball...

(...)

De la iaia en recordo ben poc, no he tingut mai bona memòria... no sé que faré si algun dia li manen fer la biografia de l’avi a un nét tan pesat com jo... la recordo feinejant a la cuina, portant les costelles i les carxofes ja salades al pati on el iaio, mon pare, ma germana i jo ja havíem preparat la brasa. La veig omplint els plats en una punta de la taula o traient-nos una caixa de galetes a mitja tarda, quan s’acostava l’hora de tornar cap a Tarragona, per, segurament, tenir-nos una estona més per alla. Ma germana i jo els hi dèiem adéu a través de la finestra del darrera del cotxe i ells, des de la porta de casa, ens saludaven amb el braços sense parar fins que torçàvem la cantonada del carrer. Escrivint tot això ploro el que la innocència no recordo que em deixes plorar el dia que va morir. I no ploro tan sols pel que vaig perdre jo, sinó més aviat per tot el que s’ha perdut la iaia i que crec que desitjava viure: els anys tranquils de la vellesa, fer-se gran al costat d’algú estimat, veure'ns créixer, preguntar-nos pels estudis, pels noviets i novietes, maleir aquestes modes de posar-nos ferros a la llengua, com fa mon iaio, després de preguntar-me perquè no m'afaito o perquè porto mig cos pintat. Segurament hauria sortit a defensar-me, dient que igualment estic molt guapo però que hauria de menjar més, que estic casi tan prim com mon iaio de jove.









"como un ladrón

te hacechan detrás

de la puerta

te tienen tan

a su merced

como hojas muertas

que el viento arrastra alla o aquí

que te sonrien tristes y

nos hacen que

lloremos cuando nadie


nos ve"


estimem-nos! Que són quatre dies i dos els passem dormint!


º_º,,,

5 comentarios:

Bet dijo...

No sé si les biografies que sortiran faran justícia als nostres avis, però, només els moments que hi hem dedicat, ja són un bon homenatge, no trobes?

Jo estic fascinada...

Anónimo dijo...

Estic d'acord amb el principi que assenyales al final i que ha de guiar totes les vides del món mundial! (som-hi amb els tòpics). Ara acabo del diari, tard, molt tard, els Mags d'Orient ja piquen a la meva porta...I no hi seré.

Un petó gegant!

Mar

Mariona dijo...

m'encanta la foto

la recordo, però de fa anys...

m'ha agradat molt tornar-la a veure, tenir una foto dels 2 amb els iaios... crec que és la única que hi ha... llàstima!
haguera estat fantàstic que ens hagués pogut veure créixer...
un petonàs!

xaranga suk1pà dijo...

http://www.youtube.com/watch?v=F9pd02T-xfw

gallina de piel!!!!!!!!


un petó

Anónimo dijo...

Joan!!
m'encanten aquestes descripcions teves! La de la teva iaia és molt bonica, però hi noto un cert relcel cap a tu mateix...Com si et tiréssis en cara el no haver plorat el dia de la seva mort... Però plorar o no plorar...què més és? Cadascú ja ho passa prou malament quan perd un ésser estimat i hi ha gent que plora per ell, n'hi ha que volen evitar el tema, n'hi ha que necessiten parlar d'ell... Cada persona és un món i per això cada persona ho agafa i sobreviu a la situació així com pot... Jo vaig perdre al meu avi quan tenia 2 anys i mig. No m'enrecordo d'ell gairebé, de fet només tenc dues o tres imatges i difuminades... I és curiós perquè a vegades jo també em sento en certa manera "culpable" per no recordar-lo gairebé... Però quina culpa tenia jo de ser massa petita? De totes maneres, de una cosa si que m'enrecordo és de que l'estimava! El cor em fa un gir cada vegada que parlo o sento parlar d'ell. És com un instint. Un sentiment que se'm desperta a dins i sé que és perquè l'estimava molt!! Jo no vaig anar a la guarderia de petita i cada matí anava a casa dels meus avis per a que em cuidessin... En fi, cadascú afronta la vida així com vol i pot, no se'ns pot demanar més del que fem quan ja fem ho estem tot!!