fum

Anit, sortiem de classe en compta-gotes, al ritme que anavem acaban la pràctica de redacció, així que em vaig trobar sol a la porta de la facultat. Enlloc d’entrar a la biblio i baixar a la plaça cívica per l’ascensor, vaig voler passar pel bosc. Em venia de gust el fresc olor a terra, la humitat de la pinassa. I just quan anava a entrar al camí, un noi va ficar-s’hi i caminà davant meu fins arribar a la sortida del bosc. A dos metres per davant meu. Al meu pas. Gaudint d’una cigarreta. Imagino que feia estona que la desitjava. Gairebé el puc veure dins la classe, ansiós perque acabés i poder fumar, calmar el “mono”.
« Per fi lliure!»- Pensà tot encenent-la dos metres abans d’arribar a la porta de sortida.
I ara el tenia a dos metres per davant meu, trepitjant la meva llibertat, cobrint l’olor del terra, dels pins, de la humitat, amb el fum que, després d’envair cada cèl·lula del seu cos, passava a envair les meves.


˝Ningú no em pot obligar a ser feliç a la seva manera (és a dir, en la forma en la que ell s’imagina la felicitat), sino que cadascú pot buscar la felicitat per el camí que esculli, sempre i quan no perjudiqui la libertat dels altres, de manera que la seva llibertat pugui coexistir amb la libertat de tots segons una llei universal˝

Kant


BCN-UAB 20-XI-07