com diu la dita castellana, "a moc estès" escric aquest tros del treball...
(...)
De la iaia en recordo ben poc, no he tingut mai bona memòria... no sé que faré si algun dia li manen fer la biografia de l’avi a un nét tan pesat com jo... la recordo feinejant a la cuina, portant les costelles i les carxofes ja salades al pati on el iaio, mon pare, ma germana i jo ja havíem preparat la brasa. La veig omplint els plats en una punta de la taula o traient-nos una caixa de galetes a mitja tarda, quan s’acostava l’hora de tornar cap a Tarragona, per, segurament, tenir-nos una estona més per alla. Ma germana i jo els hi dèiem adéu a través de la finestra del darrera del cotxe i ells, des de la porta de casa, ens saludaven amb el braços sense parar fins que torçàvem la cantonada del carrer. Escrivint tot això ploro el que la innocència no recordo que em deixes plorar el dia que va morir. I no ploro tan sols pel que vaig perdre jo, sinó més aviat per tot el que s’ha perdut la iaia i que crec que desitjava viure: els anys tranquils de la vellesa, fer-se gran al costat d’algú estimat, veure'ns créixer, preguntar-nos pels estudis, pels noviets i novietes, maleir aquestes modes de posar-nos ferros a la llengua, com fa mon iaio, després de preguntar-me perquè no m'afaito o perquè porto mig cos pintat. Segurament hauria sortit a defensar-me, dient que igualment estic molt guapo però que hauria de menjar més, que estic casi tan prim com mon iaio de jove.
"como un ladrón
te hacechan detrás
de la puerta
te tienen tan
a su merced
como hojas muertas
que el viento arrastra alla o aquí
que te sonrien tristes y
nos hacen que
lloremos cuando nadie
nos ve"
estimem-nos! Que són quatre dies i dos els passem dormint!
º_º,,,
