Más de cien mentiras. Sabina

http://www.youtube.com/watch?v=sW-3zQurVZA



no hi ha cap més arxiu d'esta cançó.. una llàstima..

ja duc moltes hores despert i això m'atonyina la ment...

esperant que valgui la pena tot això...




Tenemos memoria, tenemos amigos,
tenemos los trenes, la risa, los bares,
tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
tenemos moteles, garitos, alteres.

Tenemos urgencias, amores que matan,
tenemos silencio, tabaco, razones,
tenemos Venecia, tenemos Manhattan,
tenemos cenizas de revoluciones.




Tenemos zapatos, orgullo, presente,
tenemos costumbres, pudores, jadeos,
tenemos la boca, tenemos los dientes,
saliva, cinismo, locura, deseo.

Tenemos el sexo y el rock y la droga,
los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
tenemos Quintero, León y Quiroga,
y un bisnes pendiente con Pedro Botero.

Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.

Tenemos un as escondido en la manga,
tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
monjas de Fellini, curas de Berlanga,
veneno, resaca, perfume, violencia.

Tenemos un techo con libros y besos,
tenemos el morbo, los celos, la sangre,
tenemos la niebla metida en los huesos,
tenemos el lujo de no tener hambre.

Tenemos talones de Aquiles sin fondos,
ropa de domingo, ninguna bandera,
nubes de verano, guerras de Macondo,
setas en noviembre, fiebre de primavera.

Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
hinchas del atleti, gángsters de Coppola,
verónica y cuarto de Curro Romero.

Tenemos el mal de la melancolía,
la sed y la rabia, el ruido y las nueces,
tenemos el agua y, dos veces al día,
el santo milagro del pan y los peces.

Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y McCartney, Gardel y LePera;
tenemos horóscopos, Biblias, Coranes,
ramblas en la luna, vírgenes de cera.

Tenemos naufragios soñados en playas
de islotes son nombre ni ley ni rutina,
tenemos heridas, tenemos medallas,
laureles de gloria, coronas de espinas.

Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
ángeles caídos, barquitos de vela,
pobre exquisitos, ricos miserables,
ratoncitos Pérez, dolores de muelas.

Tenemos proyectos que se marchitaron,
crímenes perfectos que no cometimos,
retratos de novias que nos olvidaron,
y un alma en oferta que nunca vendimos.

Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y Sanchos, Babel y Sodoma,
abuelos que siempre ganaban batallas,
caminos que nunca llevaban a Roma.

Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.


joder que llarg així llegit de cop i si no et saps la música per anar-ho cantant per dins... :P

xau

He observat què...

Él deixa sonar.

A pujat fa dues parades mentjant-se el final d’un entrepà que deuria fer una estona que rossegava a l’estació i ara li sona el mòbil. Sense melodia estrident, clàssica.

Él treu amb pressa però no el despenja: mira la pantalla i entristint els ulls el torna a guardar i abraça fort el so de l’aparell que s’ofega entre els seus braços, al fons de la bossa.

Agonitza la cançó mig minut més alhora que la seva mirada, petita, d’un gris brillant, s’allunya del fil de la melodia, del vagó i de les dones que al nostre costat xerren de les filles, de la veïna i de la llet comprada aquest matí.

Tant increïble com caspós, un violí comença a sonar darrere nostre. Reconec la cançó però no seré capaç de recordar-ne el nom ni a quina peli la vaig sentir.

La noia pigada ha tancat els ulls intentant escapar, acompanyada per l’agut instrument.

“Vé mejor con las gafas de sol graduadas que con las dos!” aconsella una de les dones per, tot seguit, alavar l’ocurrència d’haver dut paraigües.

Jo no en duc. M’he mullat i em mullaré.

“Ya dijeron que bajarian las temperaturas” - afirma.

És cert; el dia és gris, i no és un gris d’aquells que inviten a passejar, malgrat la fresca, sentint la tardor a la pell.

Ara la noia sembla adormida. S’ha evadit el suficient d’aquí com per entreobrir una mica els llavis, torçar el coll cap el marc de la finestra i deixar-se portar lluny de quí fa una estona sentia el to infinit de la trucada no contestada a l’altre costat de la línia.

L’imagino més tard, enfrontant-se finalment a la trucada, o al cara a cara:
“no l’he sentit. Él duia a la bossa, sense so.”

Torna a sonar. Aquest cop si que contesta: “tinc una son, Roger! Quan arribi al despatx, em prendré un parell de cafès”.

Es talla. El Roger no té ratlletes.

Tres i quart. Torno a fer tard, però no sóc l’únic.

“Arribaré tardíssim”

ja te ratlletes

“i no he esmorzat res."

una estona de cel

hauré de passar bastantes estones al dia mirant coses com aquesta...

art contemporani...

això de l'art contemporani, a voltes no sé molt bé per on agafar-ho...

millor sentar-se i a veure que passa...


també és cert que penjen qualsevol cosa...

calle melancolia

Ya el campo estará verde
debe ser primavera
cruza por mi mirada
un tren interminable.
El Barrio donde habito
no es ninguna pradera
desolado paisaje
de antenas y de cables

Paisatges urbans
d'antenes i terrats, com arbres i prats
com turons i muntanyes
la natura du les banyes de la humanitat

El mar queda lluny,
més enllà ja de l'horitzó,
com l'ombra de les fulles
i el llac on et despulles
per fer de tu i l'aiguia un sol jo.

Ja no és roca el que al vespre escalfa la teva esquena agitada al sòl.
És rajola, tela asfaltica, uralita...
la que fredament t'invita a buscar al cel el consol.

Però és massa tard
s'ha quedat sola
les estrelles han fugit
i poc més que la lluna,
la pruna,
de dol vetlla la nit.

Una nit que no és fosca ni tenebra,
ni du pau ni és frontera
dels dies perennes que omplen aquesta eterna primavera
sense pell al sol, sense fresca nit...

caurà l'olor a terra humida en l'oblit?

però en alguna escletxa o racó
quedarà l'instint d'un anterior a tota aquesta pressó de vidre, ferro, formigó...
que em parla mut de qui sóc jo.


las chimeneas vierten
su vómito de humo
a un cielo cada vez
más lejano y más alto
por las paredes ocre
se desparrama el zumo
de una fruta de sangre
crecida en el asfalto


Sabina & jo



foto pel mapa, que l'altre blog no va