1dk10

sin titulo

2008-09-08T06:08:00.000-07:00

Bueno.. pues ya cambié la foto...

Queria poner una canción que tuviera algo que ver con mi ahora.. pero no me viene ninguna.. y no será por que no haya!

Con el dibujo aramel basta para ilustrarme!

gràcies xikilla!

aramel: http://puntosupensivos.blogspot.com/

º_o

l'amor no és allò que volem sentir, sinó el que sentim sense voler

2008-03-22T05:08:00.000-07:00

.

º_o

Cyrano de Bergerach. Escena VIII

2008-02-24T04:59:00.000-08:00

Cyrano

Brètol le Bret, remuges?

Le Bret

_________________________Convindràs, de retop,
que matar a cada pas la sort, que no té espera,
es molt exagerat.

Cyrano

__________________Doncs Cyrano exagera!

Le Bret

Si deixessis a part l'esperit mosqueter,
la glòria, la fama...

Cyrano

___________________ I què em caldria fer?!
Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret,
i, com una heura obscura que puja una paret,
grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles,
veient que m'han clavat a la terra les soles?
No senyor! Que un banquer m'estimi per pallasso
llepaculs que dedica sonets? No!, passo passo!
Afalagar, adular les passes d'un ministre
per si m'adreça un gest que no sigui sinistre?
No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau?
Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau?
I la pell dels genolls de nit i dia bruta?
Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta?
No, senyor! Ser una estora als peus d'un idiota?
Agitar l'encenser davant d'una carota?
No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla?
O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla?
Potser passar la mar amb madrigals per rem
i a la vela sospirs de vella? No fotem!
No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet
a fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret!
O fer-me elegir Papa ens els pobres concilis
formats per uns imbècils que van destil·lant bilis?
No, senyor! Treballar perquè aplaudeiin altres
un sonet que hagi fet, enlloc d'escriure'n d'altres?
Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Estar atemoritzat com un que quasi es mor
quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d'un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, senyor! No, senyor!... M'estimo més cantar
entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!
No tenir gens en compte la fama i la fortuna,
poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna!
No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit,
i molt modestament poder-me dir: Petit
estigues satisfet de flors i fruits i fulles
si és el teu jardí el que culls o bé n'esbulles!
I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost,
no haver d'estar obligat a satisfer un impost,
davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits,
no haver de pagar mai per uns favors pretèrits,
i, encara que no sigui poderós el meu vol,
que no arribi gaire lluny, saber que hi he anat sol!

Le Bret

Tot sol! Molt bé! Però no contra tots! Com diable
has pogut agafar el costum inexplicable
de fer-te a tot arreu i a tota hora, enemics?

Cyrano

És que observo la traça amb què us feu tants amics,
i els somrieu a tots -i en teniu una mina!-
amb la boqueta així... com un cul de gallina!
Em desplau que la gent em saludi en excés,
jo sóc feliç dient-me: un enemic més!

Le Bret

Quina aberració!

Cyrano

_______________ Doncs mira, és el meu vici!
Desplaure em fa plaer. I si em fixo en l'indici
d'uns ulls que dissimulen que em miren malament
quan passo pel carrer, camino més content,
com quan veig que les camises que taca la barreja
de bava dels covards i fel del qui em té enveja!
En canvi, l'amistat de què esteu envoltats
és semblant a aquells colls d'Itàlia, bufats,
flotant en l'aire immens, on el cap s'efemina;
dieu: "s'hi va millor"... Però amb cara massa fina,
perquè el front que no té llei ni suport, en fi
s¡abandona penjant en tots sentits. però a mi,
l'odi, a cada moment, m'estilitza i m'estreny
el coll cenyit que em força a alçar el cap amb desdeny;
cada enemic de més d'em posa a la gorguera
un altre canó dur i nou raig, de manera
que exactament que el coll que en diuen espanyol
l'odi més el dogal i un halo d'or del sol!

Le Bret, després d'un silenci, passant el seu braç per sota del de Cyrano.

Proclama el teu orgull ben alt, si ets incapaç
de dir-me a cau d'orella que no t'estima pas!

Cyrano

Calla!

Cyrano de Bergerac
Edmon Rostand. 1987

territorio comanche

2008-02-03T13:38:00.000-08:00

Cementiri musulmà d'Srebrenica. Agost 2007.
http://es.wikipedia.org/wiki/Srebrenica

Comentari de Territorio Comanche, d'Arturo Pérez-Reverte.

“De todas formas, blancos, negros o amarillos, del bando que fueran, todos los cadáveres que podía recordar eran siempre el mismo en la misma guerra, en su memoria y fuera de ella. Una vez hizo la prueba: editando un Informe Semanal sobre Angola, donde los muertos eran negros, insertó algunos planos de archivo con otros, blancos, filmados dos años antes, en el Salvador. Antolín, el montador de vídeo, estaba preocupado. Verás como la liamos, decía. Pero nadie notó la diferencia.”

Son solo distintas caras para la misma muerte; la que nosotros permitimos, de la que somos cómplices, la que a cada gesto propiciamos y a cada indiferencia ejecutamos sin pestañear. Muertes que nos escupen a la cara reporteros como Barlés y Márquez, no dejando lugar a la ignorancia del terror como excusa ante el juicio de nuestro pequeño papel en el mundo. Ya no vale el “no sabia”. Todos y cada uno de nosotros hemos masticado un bocado de carne mientras en la pantalla las cunetas de medio planeta se llenan de muertos. Y tragamos. Tragamos sin mover más músculos que los necesarios para engullir y cortar otro pedazo de filete. Sabemos, en lo más hondo, que vivimos a expensas de muchos de esos cadáveres y de todas esas injusticias. Sabemos que todas esas vidas llenan nuestros depósitos de gasolina, nuestras supermercados de productos y nuestras casas de artilugios electrónicos de última generación. Y saberlo despierta el egoísmo que nos paraliza y nos convierte en cómplices.
Hace tiempo creía que la mayor aspiración de un periodista era dar voz a los silenciados y gritar a los cuatro vientos las injusticias porque “esto no puede ser!”, “esto se tiene que saber!”, sintiendo que, una vez enterado, el mundo pondría solución al problema. Ahora creo entender que los periodistas son el espejo que nos devuelve nuestra auténtica imagen, nuestro retrato a lo Dorian Gray, mientras nos mostramos bellamente impertérritos ante la barbarie que en él se refleja.

No había leído novela alguna de Pérez-Reverte y me ha gustado encontrar en las páginas de Territorio Comanche la prosa fresca, dura y profunda que conozco desde hace años de sus artículos; esta escritura con la que, rozando el cinismo, desmenuza la realidad entre grandes sentencias y batallitas de carajillo a un ritmo que no te deja abandonar. Este es un libro lleno de estas historias. Es una cena con vino y espectáculo de la memoria, una barra de bar donde un par de codos amigos se rozan y se pierde la cuenta de las rondas. En cierto modo, creo reconocer entre estas líneas de Reverte, escritas en plena guerra de Bosnia, el testimonio del quien siente que quizás no vivirá para contar, a quien quiera escuchar, parte de lo aprendido.

No en vano, la novela está escrita desde las reflexiones y los recuerdos, en tono biográfico, de un corresponsal de TVE llamado Barlés. El corto tiempo real en el que transcurre la acción lo sitúa a él y a su cámara y amigo Márquez en las cercanías de un puente en Bijelo Polje. Aguardan escondidos a que la Armija musulmana intente cruzarlo y poder grabar como lo hacen volar por los aires los soldados croatas. Durante la espera, los recuerdos y pensamientos de Barlés fluyen por las páginas como un torrente, llenándolas de imágenes de sus experiencias como reportero de guerra y los sentimientos que éstas le hicieron sufrir. Son anécdotas vividas en conflictos en el Líbano, el Sahara, El Salvador, Libia, Bosnia... que tan solo buscan poner sobre nuestra mesa mental su pura y dura visión de la peor cara del ser humano: la privilegiada vista del reportero de guerra, del espejo que nos devuelve nuestro peor reflejo.

Territorio Comanche no es una historia de las que describe O’Brian en el párrafo citado al principio del libro. Es simplemente una historia de guerra que deja que cada uno la digiera y la aproveche a su manera.

Una auténtica historia de guerra nunca es moral. No instruye, ni alienta la virtud, ni sugiere modelos de comportamiento, ni impide que los hombres hagan las cosas que siempre hicieron. Si una historia de guerra parece moral, no la creáis.

Tim O’Brian.
Las cosas que llevaban los hombres que lucharon.

Molt recomanat!

Fent la biografia del iaio...

2008-01-05T04:09:00.000-08:00

com diu la dita castellana, "a moc estès" escric aquest tros del treball...

(...)

De la iaia en recordo ben poc, no he tingut mai bona memòria... no sé que faré si algun dia li manen fer la biografia de l’avi a un nét tan pesat com jo... la recordo feinejant a la cuina, portant les costelles i les carxofes ja salades al pati on el iaio, mon pare, ma germana i jo ja havíem preparat la brasa. La veig omplint els plats en una punta de la taula o traient-nos una caixa de galetes a mitja tarda, quan s’acostava l’hora de tornar cap a Tarragona, per, segurament, tenir-nos una estona més per alla. Ma germana i jo els hi dèiem adéu a través de la finestra del darrera del cotxe i ells, des de la porta de casa, ens saludaven amb el braços sense parar fins que torçàvem la cantonada del carrer. Escrivint tot això ploro el que la innocència no recordo que em deixes plorar el dia que va morir. I no ploro tan sols pel que vaig perdre jo, sinó més aviat per tot el que s’ha perdut la iaia i que crec que desitjava viure: els anys tranquils de la vellesa, fer-se gran al costat d’algú estimat, veure'ns créixer, preguntar-nos pels estudis, pels noviets i novietes, maleir aquestes modes de posar-nos ferros a la llengua, com fa mon iaio, després de preguntar-me perquè no m'afaito o perquè porto mig cos pintat. Segurament hauria sortit a defensar-me, dient que igualment estic molt guapo però que hauria de menjar més, que estic casi tan prim com mon iaio de jove.

"como un ladrón

te hacechan detrás

de la puerta

te tienen tan

a su merced

como hojas muertas

que el viento arrastra alla o aquí

que te sonrien tristes y

nos hacen que

lloremos cuando nadie

nos ve"

estimem-nos! Que són quatre dies i dos els passem dormint!

º_º,,,

una cosa porta a l'altra...

2007-12-29T04:10:00.000-08:00

momentos musicales...

º_º

xq? ...això va de preguntes...

2007-12-26T15:16:00.000-08:00

.

xq si?

xq no?

xq pensar-ho dues vegades?

xq tan sols paraules i no fets?

xq preguntar-se tants cops qui ets i no simplement ser?

xq l'agonia del dubitatiu?

xq no xisclar-se a cau d'orella l'imperatiu i petar ben amunt d'una revolada?!

sense aixecar un pam de terra...

però brillar-ho a la mirada

a la pell

als ossos

fer virtut la insostenible lleugeresa dels cossos

i caminar.

xq?

º_º

¿quién?

2007-12-23T12:46:00.000-08:00

¿quién pone letra a mis latidos?

¿a mis temores?

¿mis amores?

¿quién versifica mis errores?

¿quién rima mis soledades

a tus espinas,

a tus bondades?

¿quién esconde lo que siento y lo que miento

entre sus notas?

¿quién recoge nuestras almas

rotas

y las cose con hilos de resquebrajada voz?

¿quién coño nos devolvió el otoño

cuando perdimos el mes de abril?

a los sabineros....

º_º

How does it feel?

2007-12-22T11:04:00.000-08:00

How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

º_º

amunt i avall...

2007-12-16T11:05:00.000-08:00

|º| mobil

º_º

prenent-me el pèl

2007-12-15T10:10:00.000-08:00

a tombar una estona

2007-12-15T05:11:00.000-08:00

muak

º_º

Introspecció

2007-11-29T10:53:00.000-08:00

º_º

Gravat a segon de fotografia.

joder no teniem un tripode? Vaya tela :P

º_º

Michael Polnareff

2007-11-26T15:16:00.000-08:00

un crack sentit a Paris durant la diada!

Ara ja, avui per avui. Ara.

2007-11-22T14:47:00.000-08:00

He vist ploure el bosc.

No, no "dins del bosc" ni "sota el bosc":

el bosc.

I l'he vist envermellir.

Ha plogut davant meu.

I l'arena blanca envermellia també. Ha pres unes formes que no coneixia. Ha perdut l'harmonia de la sorra pentinada per l'aire fresc de l'alba i s'ha pertorbat al ritme de la seva pluja, del batec vermell.

Aviat una altra matinada s'endurà el fosc.

I pentinarà fresca l'arena.

I netejarà de vermell el bosc.

I les fulles deixaran passar la llum, tintinejant amb el vent.

º_º

fotos de berlin

2007-11-21T01:54:00.001-08:00

fum

2007-11-20T17:05:00.001-08:00

Anit, sortiem de classe en compta-gotes, al ritme que anavem acaban la pràctica de redacció, així que em vaig trobar sol a la porta de la facultat. Enlloc d’entrar a la biblio i baixar a la plaça cívica per l’ascensor, vaig voler passar pel bosc. Em venia de gust el fresc olor a terra, la humitat de la pinassa. I just quan anava a entrar al camí, un noi va ficar-s’hi i caminà davant meu fins arribar a la sortida del bosc. A dos metres per davant meu. Al meu pas. Gaudint d’una cigarreta. Imagino que feia estona que la desitjava. Gairebé el puc veure dins la classe, ansiós perque acabés i poder fumar, calmar el “mono”.
« Per fi lliure!»- Pensà tot encenent-la dos metres abans d’arribar a la porta de sortida.
I ara el tenia a dos metres per davant meu, trepitjant la meva llibertat, cobrint l’olor del terra, dels pins, de la humitat, amb el fum que, després d’envair cada cèl·lula del seu cos, passava a envair les meves.

˝Ningú no em pot obligar a ser feliç a la seva manera (és a dir, en la forma en la que ell s’imagina la felicitat), sino que cadascú pot buscar la felicitat per el camí que esculli, sempre i quan no perjudiqui la libertat dels altres, de manera que la seva llibertat pugui coexistir amb la libertat de tots segons una llei universal˝

Kant

BCN-UAB 20-XI-07

En Montag mirà cap al riu.

2007-11-19T14:59:00.000-08:00

«Anirem pel riu.»

Mirà cap a les velles vies del tren.

«O bé anirem per aquí. O caminarem per les autopistes, i tindrem temps per posar les coses dins nostre. I un dia, ens sortiran per les mans i les boques. I molt del que sortirà serà equivocat, però n'hi haurà prou de correcte. Avui començarem a caminar i veurem el món i com camina i com parla, i com és de veritat. Ara vull veure-ho tot. I així com, en entrar dins meu, res no serà jo, després d'un temps les coses s'ajuntaran, a dins, i seran jo. Mira el món de fora, Déu meu, Déu meu, mira-te'l aquí a fora, fora de mi, més enllà de la meva cara, i l'única manera de tocar-lo de veritat és posant-lo on finalment sigui jo, on sigui dins la sang, on surti bombejant mil cops deu mil cada dia. fer-lo meu perqueè mai no s'escapi. Algún dia m'agafaré ben agafat al món. Ara hi tinc un dit al damunt, ja és un començament»"

Una vegada, feia molt de temps, La Clarisse havia caminat per allà mateix per on ell ara caminava.

Ray Bradbury
Fahrenheit 451

No està gens malament el llibre. Encara que hi ha moments que detalla massa, acaba enganxant!

llueve

2007-11-06T00:29:00.000-08:00

Mi alma llueve en la sequia como la lluvia cae sobre el asfalto y se funde con el polvo hasta desaparecer. Serpentea por mis esquinas buscando un saliente pretérito donde tomar impulso y saltar, o un zócalo futuro donde encharcarse y quizas engendrar vida.

Pero no encuentra resistencia.

Sigue cayendo, cada vez a más velocidad, con la certeza de que el impacto es imminente y que las salpicaduras de esta lluvia contra el suelo serán cortas, pero llegarán muy lejos.

esperant...

2007-10-08T15:05:00.000-07:00

a vere si arriba el bus...

esperant que surti el sol...

2007-10-04T14:54:00.001-07:00

Què fa un gira-sol de nit?

B.S.O. recordada durant els últims dos dies a causa del vent de cara que et sorprèn en el moment menys esperat...

i que ho segueixi fent durant molts... moltissississims anys!

muaks

http://www.youtube.com/watch?v=hoCZ8H0RAsA

http://www.youtube.com/watch?v=s38yxL_Mk80

http://www.youtube.com/watch?v=YUNlV1s_TuI&mode=related&search=

teniu permís per pegar-me una miketa quan em trobeu... no importa el motiu... encara que si és musical... s'entendrà una miketa... o no...

Más de cien mentiras. Sabina

2007-09-26T16:28:00.000-07:00

http://www.youtube.com/watch?v=sW-3zQurVZA

no hi ha cap més arxiu d'esta cançó.. una llàstima..

ja duc moltes hores despert i això m'atonyina la ment...

esperant que valgui la pena tot això...

Tenemos memoria, tenemos amigos,
tenemos los trenes, la risa, los bares,
tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
tenemos moteles, garitos, alteres.

Tenemos urgencias, amores que matan,
tenemos silencio, tabaco, razones,
tenemos Venecia, tenemos Manhattan,
tenemos cenizas de revoluciones.

Tenemos zapatos, orgullo, presente,
tenemos costumbres, pudores, jadeos,
tenemos la boca, tenemos los dientes,
saliva, cinismo, locura, deseo.

Tenemos el sexo y el rock y la droga,
los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
tenemos Quintero, León y Quiroga,
y un bisnes pendiente con Pedro Botero.

Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.

Tenemos un as escondido en la manga,
tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
monjas de Fellini, curas de Berlanga,
veneno, resaca, perfume, violencia.

Tenemos un techo con libros y besos,
tenemos el morbo, los celos, la sangre,
tenemos la niebla metida en los huesos,
tenemos el lujo de no tener hambre.

Tenemos talones de Aquiles sin fondos,
ropa de domingo, ninguna bandera,
nubes de verano, guerras de Macondo,
setas en noviembre, fiebre de primavera.

Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
hinchas del atleti, gángsters de Coppola,
verónica y cuarto de Curro Romero.

Tenemos el mal de la melancolía,
la sed y la rabia, el ruido y las nueces,
tenemos el agua y, dos veces al día,
el santo milagro del pan y los peces.

Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y McCartney, Gardel y LePera;
tenemos horóscopos, Biblias, Coranes,
ramblas en la luna, vírgenes de cera.

Tenemos naufragios soñados en playas
de islotes son nombre ni ley ni rutina,
tenemos heridas, tenemos medallas,
laureles de gloria, coronas de espinas.

Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
ángeles caídos, barquitos de vela,
pobre exquisitos, ricos miserables,
ratoncitos Pérez, dolores de muelas.

Tenemos proyectos que se marchitaron,
crímenes perfectos que no cometimos,
retratos de novias que nos olvidaron,
y un alma en oferta que nunca vendimos.

Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y Sanchos, Babel y Sodoma,
abuelos que siempre ganaban batallas,
caminos que nunca llevaban a Roma.

Más de cien palabras, más de cien motivos
para no cortarse de un tajo las venas,
más de cien pupilas donde vernos vivos,
más de cien mentiras que valen la pena.

joder que llarg així llegit de cop i si no et saps la música per anar-ho cantant per dins... :P

xau

He observat què...

2007-09-25T15:34:00.000-07:00

Él deixa sonar.

A pujat fa dues parades mentjant-se el final d’un entrepà que deuria fer una estona que rossegava a l’estació i ara li sona el mòbil. Sense melodia estrident, clàssica.

Él treu amb pressa però no el despenja: mira la pantalla i entristint els ulls el torna a guardar i abraça fort el so de l’aparell que s’ofega entre els seus braços, al fons de la bossa.

Agonitza la cançó mig minut més alhora que la seva mirada, petita, d’un gris brillant, s’allunya del fil de la melodia, del vagó i de les dones que al nostre costat xerren de les filles, de la veïna i de la llet comprada aquest matí.

Tant increïble com caspós, un violí comença a sonar darrere nostre. Reconec la cançó però no seré capaç de recordar-ne el nom ni a quina peli la vaig sentir.

La noia pigada ha tancat els ulls intentant escapar, acompanyada per l’agut instrument.

“Vé mejor con las gafas de sol graduadas que con las dos!” aconsella una de les dones per, tot seguit, alavar l’ocurrència d’haver dut paraigües.

Jo no en duc. M’he mullat i em mullaré.

“Ya dijeron que bajarian las temperaturas” - afirma.

És cert; el dia és gris, i no és un gris d’aquells que inviten a passejar, malgrat la fresca, sentint la tardor a la pell.

Ara la noia sembla adormida. S’ha evadit el suficient d’aquí com per entreobrir una mica els llavis, torçar el coll cap el marc de la finestra i deixar-se portar lluny de quí fa una estona sentia el to infinit de la trucada no contestada a l’altre costat de la línia.

L’imagino més tard, enfrontant-se finalment a la trucada, o al cara a cara:
“no l’he sentit. Él duia a la bossa, sense so.”

Torna a sonar. Aquest cop si que contesta: “tinc una son, Roger! Quan arribi al despatx, em prendré un parell de cafès”.

Es talla. El Roger no té ratlletes.

Tres i quart. Torno a fer tard, però no sóc l’únic.

“Arribaré tardíssim”

ja te ratlletes

“i no he esmorzat res."

una estona de cel

2007-09-24T16:29:00.000-07:00

hauré de passar bastantes estones al dia mirant coses com aquesta...

art contemporani...

2007-08-31T01:41:00.000-07:00

això de l'art contemporani, a voltes no sé molt bé per on agafar-ho...

millor sentar-se i a veure que passa...

també és cert que penjen qualsevol cosa...

calle melancolia

2007-08-21T04:41:00.000-07:00

Ya el campo estará verde
debe ser primavera
cruza por mi mirada
un tren interminable.
El Barrio donde habito
no es ninguna pradera
desolado paisaje
de antenas y de cables

Paisatges urbans
d'antenes i terrats, com arbres i prats
com turons i muntanyes
la natura du les banyes de la humanitat

El mar queda lluny,
més enllà ja de l'horitzó,
com l'ombra de les fulles
i el llac on et despulles
per fer de tu i l'aiguia un sol jo.

Ja no és roca el que al vespre escalfa la teva esquena agitada al sòl.
És rajola, tela asfaltica, uralita...
la que fredament t'invita a buscar al cel el consol.

Però és massa tard
s'ha quedat sola
les estrelles han fugit
i poc més que la lluna,
la pruna,
de dol vetlla la nit.

Una nit que no és fosca ni tenebra,
ni du pau ni és frontera
dels dies perennes que omplen aquesta eterna primavera
sense pell al sol, sense fresca nit...

caurà l'olor a terra humida en l'oblit?

però en alguna escletxa o racó
quedarà l'instint d'un anterior a tota aquesta pressó de vidre, ferro, formigó...
que em parla mut de qui sóc jo.

las chimeneas vierten
su vómito de humo
a un cielo cada vez
más lejano y más alto
por las paredes ocre
se desparrama el zumo
de una fruta de sangre
crecida en el asfalto

Sabina & jo

foto pel mapa, que l'altre blog no va